LLIBERTAT, El sotrac de la pandèmia

 

La pandèmia de la covid-19 m’ha fet viure intensament i de manera estranya. La meva vida ha canviat completament, les rutines de cada dia van canviar i he tingut que adaptar-me a una nova manera de fer les coses, ha pensar diferent, ha relacionar-me diferent i, sobretot, he tingut que preguntar-me moltes vegades: què està succeint?

Al principi tot era estrany, intens, però em vaig despertar de cop quan va arribar la notícia de la mort de la besàvia. Estava a la residència, tranquil·la, cuidada i, de cop es va morir. Ja ho sé que la gent gran han de marxar, però el que em va colpejar enormement va ser el fet de no poder veure-la, acomiadar-me d’ella com havia fet amb l’avi. Per mi va ser estrany, una trucada telefònica i res més. Se la van endur, no sé a on i, al cap d’uns mesos, amb les seves cendres en una capsa, és tot el que vaig tenir. Després van arribar altres coses, com la mascareta, mantenir la distància, no poder tocar ni abraçar. Una sèrie de coses que vaig pensar que si servien per no posar-nos malalts, doncs ho havia de fer, però va ser dur, de fet, encara ho és. Puc amb la mascareta, però la distància i el no poder abraçar ja se’n fa molt feixuc. Necessito relacionar-me, xerrar, compartir i viure moltes experiències amb els meus amics. Per això ara, i si tot va evolucionant bé, intentaré aprofitar-me de tots els bons moments i no enfadar-me per tonteries.

Pel que fa al confinament, durant aquells mesos a casa, connectats a l’ordinador per fer classes online, va ser divertit, diferent, va ser com una novetat, però penso que el contacte físic, una mirada, un somriure o una petita conversa entre classe i classe són màgics i necessaris per a créixer. Les videotrucades amb la família m’han permès poder veure’ls, d’una altre manera esclar, però era l’única manera que hi havia per aturar un virus devastador per a la humanitat, així ho semblava. Sort que, a poc a poc, milers d’investigadors ens van fabricar les vacunes, unes vacunes que espero ens permetin dur una vida com la d’abans. De totes maneres no vull oblidar aquests últims dos anys, crec que els recordaré sempre i valoraré molt més aquells petits detalls que em fan feliç, valoraré més passar temps amb la iaia, els pares, tiets, cosins i, com no, amb els amics. 

El virus m’ha portat dolor però he après a ser pacient i a fer les coses com cal per lluitar contra una malaltia desconeguda. He tingut por però he guanyat, he comprovat que sóc forta, valenta i ara sé, malauradament, que puc enfrontar-me a qualsevol daltabaix.