DOTTIE, La gelosia: és un senyal d’amor?

Segons Sigmund Freud (1856-1939), sentim gelosia quan tenim la sensació que algú ens pot robar l'objecte de la nostra possessió, el que és gelós és una persona possessiva que vol disposar de la seva parella com si fos de la seva propietat. Quan hi ha un sentiment de pèrdua d'un ser estimat Freud, parla d'un camí i d'un procés en el qual la persona ha de treballar el dol. L'única forma de treballar aquella pèrdua és admetre que és irreparable.

La gelosia com bé diu Freud sorgeix quan percebem una tercera persona com una amenaça que posa en perill la nostra relació sentimental. També mostra molta inseguretat per part de la persona gelosa, demostra que té por, que és insegur/a, que no confia en la seva parella i té una gran falta d'autoestima. Si una persona és segura de si mateixa i té confiança en la seva parella, no té per què tenir gelosia. Sap quenella no és de la seva propietat i, per tant, no ha de procurar que una persona externa se la robi (perquè no es pot robar una cosa que no té propietari). En part, podríem dir que la gelosia també és una mena de mecanisme de defensa per ocultar la por i la inseguretat quan sentim que podem perdre a la persona que estimem.

D'altra banda, penso que l'amor està molt idealitzat. Quan parlem de gelosia, parlem de la monogàmia i de l'amor romàntic. Des de ben petits, ja sigui amb les pel·lícules Disney, sèries de dibuixos animats, novel·les juvenils... Es pot apreciar que tot es romantitza exageradament. Vull dir que aquests continguts ens ensenyen amb pocs anys que algun dia trobarem el nostre "príncep blau", aquella persona que ens estimarà per sempre, amb els nostres defectes i les nostres virtuts i que mai no ens fallarà. Ens donen a entendre que l'única forma de poder ser feliç és trobant aquesta persona. Però per què en comptes d'ensenyar que les persones externes poden acabar sent-ho "tot" per a nosaltres no ensenyen que una mateixa persona ja és completa?

Molts cops ens aferrem a la idea i a la necessitat d'aconseguir a aquella persona, veure-la perfecta i idealitzar tot el seu ésser.

Tenint en compte tota la base que ens inculquen des de petits i que al llarg de la nostra vida continuem fomentant, s'idealitzen les relacions i de la mateixa forma, apareix el pensament que no podem perdre aquella persona que tant temps hem esperat, hi ha la necessitat que només tingui ulls per a nosaltres i que sigui nostra. És per això que amb la mínima amenaça que una altra persona ens arrabassi el que "necessitem per ser feliços i estar complets", la nostra "mitja taronja"... ens posem alerta i sorgeix la gelosia.

Per tots aquests factors esmentats anteriorment, existeix la creença que la gelosia és un senyal d'amor, però la realitat és que no té a veure amb l'amor, sinó amb la possessió de la persona. No es pot considerar amor que una persona estigui sota possessió de l'altra.

Ningú ens pertany com no pertanyem a ningú, s'ha de viure sent lliure i l'única manera d'aconseguir-ho és intentar evitar els pensaments que desenvolupin la gelosia, perquè aquesta no només talla les ales a la part de la parella que està sotmesa, sinó que també a qui la sotmet, ja que ni un amo ni un esclau poden ser mai lliures.